Un encontre de sang

La Coia Valls una novel·lista filla de Reus em va escriure fa un parell de mesos per a explicar-me que havia escrit una nova novel·la titulada “El llegat de les cendres”, una novel·la històrica que transcorre al segle XIV. 

M’explicà que dins la història es fa un petit homenatge al seu avi, Josep Altés, “voilà” aquí hi tenim el lligam, el seu avi es diu igual que jo, que els meus avantpassats i que una majoria de la gent del meu poble, Batea. Que n'és d’important i necessari reconèixer i saber d’on venim i on habiten les nostres arrels, allà on tot radica i ens manté fermes i vigoroses.

La Coia continua el seu correu compartint amb mi un capítol, el 27, on la protagonista té un vell encontre amb la vinya. Ja ho veieu, un seguit de coses boniques que ens uneixen i que ens encanta compartir amb totes vosaltres.

________________________________________________________________________________

Capítol 27

Perdre’s. Vagarejar amb el cos i l’esperit abans de fer front a la realitat. Posar els peus a terra després d’aquella nit d’amor i de desig. L’Alèxia necessitava un parèntesi per refer-se. Sitges, de nou! En aquesta vila havia tingut lloc el seu primer encontre amorós amb l’Abelard; només eren dues criatures. Dies més tard, va ser quan va prendre consciència d’haver comès un incest. Potser descobrir-ho va precipitar la mort de la seva mare. Del que no en tenia cap dubte era de l’infern en què l’havia sumit la noticia.

Quants moments gravats a foc! Durant uns segons va estar temptada de recórrer les cicatrius que li havia deixat el passat, d’explorar memòria, incertesa, pèrdua… Però ho va rebutjar amb contundència. Va fer una ullada al castell de Campdàsens; s’hi havien allotjat ara feia nou anys. Després va mirar enrere vers l’Hospital de Sant Joan Baptista, que acollia malalts, pelegrins i captaires. Tampoc aquell era el seu objectiu a hores d’ara. L’Alèxia Miravall ansiejava, amb totes les seves forces, l’encontre amb la vinya, però va fer falta tenir-la molt a prop per prendre consciència de la nova realitat.

Per què no havia dedicat un sol moment a pensar que no passejaria enmig de pàmpols? Havien fet part del trajecte de nit i el cap li bullia amb tantes coses com s’hi amuntegaven… Faltaven pocs dies per Sant Josep i el panorama d’aquells camps li va semblar desolador. Davant seu fileres de ceps es retorçaven sota la nul·la influència d’un sol tímid que maldava per treure el nas. Aquelles soques llenyoses amb branques cargolades prenien una aparença sinistra. La jove va caminar matusserament entre els grumolls pastosos de la terra llaurada i li va caure l’ànima als peus; sens dubte havia arribat tard. Però llavors, si era així, per què algú s’hauria pres la molèstia de desbrossar la terra?

Una nosa malbaratant la silueta d’un dels ceps li va trencar les oracions. S’hi va apropar amb certa cautela fins a descobrir que es tractava d’un niu. Un niu menut, construït amb palla i branquillons i reposant entre l’angle que formaven dues de les branques. Era buit. Va passejar la mirada per si descobria un rastre de vida i, aleshores, la va veure: Una gota lliscava en trèmula suspensió. Se li va fer estrany i va examinar una nova rama. A cada amputació de la planta n’hi regalimava una.

- La vinya plora, Senyora. Però no passeu pena, així ha de ser.

L’Alèxia es va sobresaltar en escoltar aquelles paraules gairebé a cau d’orella. En girar-se, un home alt, fornit, de pell colrada i amb uns arpiots a la mà, li somreia amablement.

- Em sap greu, no he volgut pas espantar-la. No sembleu del poble. En què la puc servir?
- Mirava…

L’Alèxia no va saber trobar les paraules. La imatge que aquell desconegut li havia posat a l’abast la va trasbalsar força.

- I diu que plora? - va afegir.
- Així és. Tot semblava aturat, oi? Ho he vist centenars de vegades i cada cop és com un miracle. En arribar el bon temps, l’escalfor desperta des de les arrels la vitalitat de la vinya. Li vaig sentir a dir moltes vegades al pare, però les primeres gotes de saba obrint pas als nous brots sempre et carrega d’esperança. Deveu pensar que soc un brètol, no m’ho tingueu en compte. És que us he vist tan concentrada…
- Res a disculpar. Ja entenc que estimeu la vinya.
- És molt agraïda, si la tractes bé. Vol molta dedicació i escoltar la veu del temps i dels ceps. Però, i a vós, què se us ha perdut per aquestes terres?
- Doncs potser em podeu ajudar en el meu propòsit. No coneixeríeu, per ventura, en Joan Ribes?

El pagès va arrufar el nas i, abans de donar-li cap resposta, la va mirar de dalt a baix. En tornar a dirigir-se-li el to de la veu ja no era el mateix.

- Puc saber qui ho demana?
- La mestressa d’aquestes vinyes, de fet.
- Com digueu?
- El coneixíeu, doncs?

L’home va semblar que negava amb el cap i, tot seguit, va abaixar la mirada com qui s’avergonyeix d’alguna cosa que ha fet o ha deixat de fer. L’Alèxia tenia la sensació que podia donar resposta a alguna de les seves preguntes.

- El pobre Joan va ser dels primers a caure.
- Sí, això m’han dit a l’alberg, però…
- És clar, us pregunteu quin és el meu paper. En realitat no en tinc cap dret a fer el que faig.

L’home es va dur les mans a la ronyonada i va redreçar l’esquena. Duia unes espardenyes a retaló, els pantalons gastats i balders i una camisa llarga lligada amb un cordill a la cintura. Els seus ulls menuts, nets de pestanyes i del color del fang, van passejar-se per sobre aquell espai com qui se n’acomiada. Després va anar relatant els fets. Anava i tornava sense donar massa importància a l’ordre cronològic dels esdeveniments. Acompanyava cada succés d’un ritus d’estremiment o d’alegria segons convingués al seu record.

- Els primers mesos ningú no pensava en res que no fos burlar la mort. Però, en arribar la tardor i veure que no hi havia qui es fes càrrec de la verema… Doncs, primer un, després l’altre, vam anar collint el raïm. Poc i raquític després d’un any d’abandó. No ens en van demanar comptes. Ni ase ni bèstia ens van dir. En Ribes era molt reservat i anava a la seva, només sabíem que treballava per un mercader de Barcelona.
- Abelard Miravall, el meu germà.

Primer amb certa tensió i després amb més fluïdesa en Josepó, de can Jou, i l’Alèxia van anar compartint records i qui sap si trenant futurs. Quan les campanes de l’església de la vila van anunciar l’àngelus tots dos van ajuntar les mans i mussitar una breu pregària. Aquella campana no sols havia assenyalat que s’iniciava la tarda, també els havia fet sentir propers, com si hagués contribuït a la signatura d’un contracte entre dues persones de bon cor.

A la darrera campanada, la figura de l’Abdalà es va retallar contra el cel plumbós. Estranyat per no tenir notícies de la seva senyora havia decidit d’anar a buscar-la. L'Alèxia el va rebre complaguda.

- Ens allotgem a l’hostal i aquest és l’Abdalà, un bon esclau. Per què no ens
acompanyeu? Mentre dinem podem seguir la conversa.
- Gràcies, però no puc acceptar. Jo…
- I tant que sí! Us agradaria seguir treballant les meves terres, oi?
- Res no em satisfaria més.
- Doncs, haurem d’establir els termes del contracte.

Les paraules de l’Alèxia Miravall anaven acompanyades d’un somriure amable i un convit sincer. Els tres van tornar a l’hostal i, en aquella ocasió, tant la Ròmia com l’Abdalà, van menjar a les cuines.

- A les terres de més avall, també m’ha semblat veure-hi vinya. Però l’herba és molt alta i no ho sé del cert.
- Estan abandonades. Són molt bones, no cregueu.
- Llavors?
- Els amos van marxar cap a l'interior en desfermar-se la malaltia. Tothom que tenia la possibilitat de fer-ho, fotia el camp. No n’hem sabut res més.
- Voldria comprar-les.
- Però, vós ho heu vist, allò és un mas perdut.
- Cert però us he escoltat a dir que son bones terres. Us seré franca, vull seguir amb el negoci que va iniciar el meu germà. Vull produir la millor malvasia!

El pagès va dibuixar una mitja rialla sense prendre-se-la gaire seriosament.

- Esteu segura d’això que digueu, Senyora? una cosa és treure’s un jornal i una altra molt diferent el que vós proposa.
- No en tinc cap dubte. Què necessitem?
- De la vinya de més avall, oblideu-se’n, de moment. No arribem a temps per a la poda.
- Puc contractar homes!
- No es tracta només d’això, com us diria…

En Josep Altès li va explicar tan bé com va saber en què consistia aquell contacte íntim amb el cep. Li va intentar transmetre l’amor per la vinya com a pas imprescindible per aventurar-se en aquella empresa que li proposava.

- Per podar els ceps cal conèixer-los a fons. S’ha d’estar avesat a sentir el seu batec. Podar és el primer pas de tots. En fer-ho escollim quin vi volem. És quan tot comença! Enteneu perquè no es pot fer de qualsevol manera? El meu avi deia que, a més d’experiència, s’havia de tenir molta mà esquerra. Quin sarment podem, quina forma li donem? Hi ha moltes decisions a prendre i totes importants. He vist vinyes que s’han fet velles massa aviat.
- Per una mala poda, voleu dir?
- Tot hi té a veure. Les ferides han de ser les justes, si són massa grans hi podrien entrar malalties. I tampoc podem oblidar-nos de la lluna. Se’n faria creus de la seva influència en la qualitat del vi! És… és tot un món, el meu món. Vós sou de ciutat, no voldria pas avorrir-vos.
- Soc jo qui us ha demanat que me’n parleu. Us asseguro que estic molt interessada en aquest tema. Continueu, si us plau.

Va ser quan en Josepó li va explicar que era important podar els ceps amb lluna descendent, aquells dies en que la lluna està en el punt més allunyat de la terra i s’hi va acostant. De l’aprofitament dels sarments de poda per escalfar les llars durant l’hivern. De mirar el cel, que ens dóna moltes pistes de com i quan treballar la terra. Cavar-la a inicis d’abril per si fos el cas d’una gelada tardana.. De no fer-ho gaire fondo prop dels ceps per no tallar-los les arrels, i sempre amb arpiots. Li va explicar cada
eina que feia servir: l’aixada per herbejar, la fanga per aquelles puntes que són de mal cavar.

A l’Alèxia Miravall se li va obrir tot un univers davant els ulls. Va pensar que el cicle de la vinya no era tan diferent al de la vida, però això no ho va compartir amb en Josepó de cal Jou. Amb ell va anar prenent nota de tot el que feia falta per fer avançar el projecte. Els diners no eren problema, però d’on treien les mans?

- Molta gent se n’ha anat a viure a Barcelona. Gent de terra. I la gent de la mar, també. Allí la platja està vigilada, mentre que aquí corsaris i pirates van a l’ample. No hi ha mans, Senyora.

Aquella expressió tantes vegades repetida va arribar a oïdes de l’Alèxia com una bufetada.

- I les dones?
- Què voleu dir?
- No podrien ajudar, aprendre…
- Heu escoltat el què us he dit, Senyora?
- Sí, i tant! Justament per això us ho proposo. Qui millor que elles saben quin mal tenen les criatures abans que aprenguin a parlar? Qui coneix millor les herbes, les seves propietats? Qui sinó elles van de la mà amb les fases de la lluna cada mes de la seva vida, per concebre, per parir?

El pagès no hi va saber veure la relació entre tot allò que exposava la seva nova mestressa i el treball amb la vinya. L’Alèxia, però, va prendre bona nota. De ben segur, les dones tindrien un paper en l'elaboració de la seva malvasia. Ara no era oportú insistir en el tema, n’era plenament conscient. Ho estudiaria i faria les consultes necessàries.

Per la tarda aniria al poble amb el pagès. Visitarien uns coneguts que podrien estar-hi interessats. Tanmateix, passarien per l’hospital de Sant Joan Baptista, qui sap si entre els pelegrins…

Abans de tornar a l’hostal va asseure's en un pedrís proper amb la intenció de donar un darrer cop d’ull a aquell paisatge en construcció permanent. En Josepó va seguir amb els arpiots, però de sobte va emetre una mena de xiulet sord que va repetir dues vegades més. Mentre ho feia, es va treure un retall de roba de la faixa i va escrutar el seu interior. Llavors, amb cura de no perdre el misteriós contingut, es va apropar al mur de pedra seca i va doblegar l’espinada. L’Alèxia va haver de fer unes passes endavant, protegida per les branques d’un vell garrofer i va afuar la vista per no perdre’s detall. Uns instants després, un llangardaix de més d’un pam va aparèixer entre les pedres. Era de color verd groguenc, tenia el cos robust i el cap gros i ample. En Josepó va fer un gest amb la mà indicant-li que ocupés la seva espatlla dreta i l’animal ho va fer diligent. Un segon més tard obria la boca a l’espera de cruspir-se l’esmorzar que el pagès li anava dispensant amb cara de satisfacció. Acompanyant aquella mena de ritual, l’Alèxia va intuir unes paraules que no va ser capaç de desxifrar.

El llegat de les cendres, Coia Valls.