Crònica d'un dia de verema
Avui hem sortit a mostrejar amb l’Enric, no podria tenir millor company per a viure i reviure cròniques de verema. Ja fa uns quants anys que les compartim i en guardem records molt divertits. Hem decidit fer recerca per les finques de vil·la amunt, el que serien les Serres i Benufets, la nostra zona preferida, per veure en quin moment de maduració i estat sanitari estan les nostres vinyes.
He de dir que enguany estem contents, la qualitat del raïm és excepcional, l’espolsada va ser regular, fet que ens afavoreix ja que la quantitat de raïm per cep ha quedat regulada essent la maduració d’aquests homogènia i harmoniosa. A mig camí entre Benufet i La Serra hem vist algú que estava lligant ceps joves de Garnatxa blanca, la cura i la dedicació en la que ho feia no m’ha deixat de sorprendre. Com que al poble tots ens coneixem, hem parat el cotxe i l’hem cridat; - Ei, oncle! Així és com ens hem dirigit sempre a la gent gran a Batea. Quan ha aixecat la vista, hem vist que era Jose Maria de Cal Ciego. Al poble tots tenim un mot de casa que ens facilita saber en qui o de qui parlem en cada moment, important en una regió on els noms i cognoms es repeteixen constantment.
En Jose Maria es va fer pagès als 13 anys quan el mestre del poble li digué al seu pare que ja no podia ensenyar-li res més, o anava a estudiar a fora, cosa improbable en una família humil d’aquells temps o cap al mas falta gent, com així va ser. Hem tingut una conversa molt agradable a més d’enriquidora i emotiva. Estava amoïnat pensant que el seu net, que és qui s’encarrega ara dels cultius, no l’escolta, sensacions molt freqüents lligades a salts generacionals. Li preocupa que el seu llegat es perdi, 65 anys de cuidador del seus camps, abans del seu pare qui, segons ell, va morir tranquil pensant que deixava la seua herència en bones mans.
Durant la xerrada, ens hem endinsat al que coneixem ara com a biodinàmica, una manera de fer molt arrelada en ell, que havia après dels seus avis i aquests dels seus besavis, generació rere generació, una transmissió de coneixements que els feia més savis i mantenia viu aquest ball mil·lenari entre l’humà i la natura. Però en Jose Maria insisteix en que els joves no s’ho creuen això de la lluna i que a més, per a “ajocar el llom” s’ha d’haver nascut aquí, vivint des de ben petit aquesta sinergia absoluta amb la terra.
Ens ha continuat explicant, com n’era d’essencial la lluna, sobretot les accions que es produïen al camp durant la lluna vella, la importància de l'observació, del caminar entre les vinyes, cuidar i mimar la planta i la terra en cada sospir i d’aquesta manera mantenir l’equilibri natural del nostre entorn. En acabar, ha començat a ploure i amb cara de satisfacció i una nostàlgia agredolça hem emprès el retorn cap al celler per a veure si demà el temps i la maduració, ens permetran continuar collint.